[Crítica] MAY - Lucky McKee, 2002




-DIRECTOR: Lucky McKee
-GUIÓ: Lucky McKee
-ANY: 2002
-DURACIÓ: 95 min.
-PAIS: EUA
-MÚSICA: Jaye Barnes-Luckett
-FOTOGRAFIA: Steve Yedlin
-REPARTIMENT: Angela Bettis, Jeremy Sisto, Anna Faris, James Duval, Nichole Hiltz, Kevin Gage, Merle Kennedy, Chandler Hecht, Will Estes
-PRODUCTORA: Lions Gate Films








"Si no pots aconseguir amics, construeix-te'ls". Aquest és el consell que li va donar la mare de May quan era una nena. Una nena diferent, allunyada del que és comú, amb la innocència i timidesa com a carta de presentació, cosa que el va fer allunyar completament de la socialització simplement perquè la veien "rara". La seva mare, en veure que May no aconseguia amics, decideix regalar-li pel seu aniversari una nina de porcellana guardada dins d'una vitrina de vidre, i que amb el temps i la maduresa de May, aquesta joguina s'acabarà convertint en l'única amistat de la nostra protagonista.

La pel·lícula ens parla sobre la necessitat humana a ser estimat, escoltat, desitjat, a formar part de la interacció social anomenada socialització, cosa que May desconeix del tot i que durant els 90 minuts de metratge que ens ofereix el bo de Lucky McKee anirà descobrint -i alhora aprenent- com s'ha de relacionar i actuar amb la gent, però sempre des de la perspectiva infantil que identifica May. Apareixent així un repertori de personalitats que May identifica com a "diferents", cosa que la condueix a sentir-se atreta inevitablement -i de vegades fins i tot enamorada-. En concret freaks de cinema de terror, lesbianes i cecs entre d'altres, gent allunyada del que es considera com a "normal". Però encara hi ha més, la pel·lícula se centra en la sexualitat, com un adolescent descobreix el sexe mitjançant el seu punt de vista innocent, i com aquest pot comportar les seves decepcions, establint una macabra història romàntic-bisexual. I com s'imagina, les coses no l'acabaran de sortir bé, entrant May en un estat psicòtic destructiu tipus Carrie (Brian de Palma, 1976) que alhora bolca la pel·lícula cap al cinema de terror.

Una pel·lícula en què el retrat psicològic d'un adolescent és mostrat, encara que a manera hipèrbole, arribant fins a l'extrem del cinema de terror. Un treball fàcilment comparable amb el Repulsion de Polansky, ja que entrem en un viatge directe a la psique, a l'interior d'una jove en estat latent d'aberració. I McKee ha fet un bon exercici, perquè sense presses va coent un potatge que no demana presses, aconsegueix no caure al parany del vulgar slasher malgrat que alguns critiquen incomprensiblement la pel·lícula de lenta, i és cert que a estones sembla una cosa "aturada", però és que l'aberració psicològica de May és progressiva gràcies a la seva experiència amb la interacció social, que és allò que la destrueix psicològicament, tot al seu temps.

Va ser tan bona feina per part de McKee que fins i tot va guanyar el premi a millor guió i interpretació femenina per part de May (Angela Bettis), però que personalment li retreu alguns sots al guió, com la situació actual de la mare quan May és adolescent, o què passa amb els nens posteriorment a "la situació". De totes maneres es nota que McKee té talent, cosa que el conduiria futurament a produccions interessantíssimes com Red (2008), o la seva excel·lent -i recent- The Woman (2011), que com el seu títol indica també parlarà d'una dona, però a aquesta ocasió interactuant dins un context de família desestructurada.

Però tornant a May, les seves nombroses virtuts es mouen des del magnífic muntatge, que a estones juga amb les sensacions d'una May amb el cap desordenat i que mostren part de la bellesa visual del film; passant per la càlida BSO; fins i tot la interpretació d'Angela Bettis –també interpretant un paper a The Woman– que s'emporta tot el pes de la pel·lícula d'una manera una mica més que solvent; i el que als amants del gènere mai no els molesta: les referències a altres pel·lícules del gènere. Tant Trauma de Dario Argento, amb una frase sortida del cor de McKee "encara no has vist Trauma d'Argento?", com sobretot La núvia de Frankenstein de James Whale, que igual que La núvia de Re-Animator (Brian Yuzna, 1990), a May també resideix aquesta recerca de la parella ideal amb aquesta metodologia escabrosa.

I és que May, en veure que no pot aconseguir el seu nuvi/a ideal, decideix fer cas a la seva mare i construir-ho/a, "adquirint" les parts que més l'han atret de les persones amb qui s'ha relacionat per acabar creant-se "la seva parella perfecta". Entrant així el film en una espiral de gore força maco.

May és un títol depressiu, cru i ben fet, on possiblement més d'un es pugui sentir en certa manera identificat amb May i els seus problemes de socialització. Però més enllà de la seva història més o menys dramàtica, estem davant d'una pel·lícula de terror, perfectament ambientada i narrada, i amb la qual McKee es va presentar al món com un fanàtic del gènere de terror. Què més se li pot demanar al seu debut? Un títol que no acusa el seu baix pressupost i que sap pal·liar la situació gràcies a una Angela Bettis totalment creïble en el seu paper, cosa fonamental perquè funcioni la pel·lícula, i la pel·lícula funciona. Molt recomanable.  


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris