[Crítica] La perversa señora Ward - Sergio Martino, 1971


-TÍTOL ORIGINAL: Lo strano vizio della Signora Wardh
-ANY: 1971
-PAÍS: Italia
-DIRECTOR: Sergio Martino
-GUIÓ: Vittorio Caronia, Ernesto Gastaldi, Eduardo Manzanos Brochero
-MÚSICA: Nora Orlandi
-PRODUCTORA: Coproducció Itàlia-Espanya; Copercines, Cooperativa Cinematogràfica / Devon Film / Laurie International / ML
-REPARTO: Edwige Fenech, George Hilton, Conchita Airoldi, Alberto de Mendoza, Manuel Gil, Carlo Alighiero, Ivan Rassimov, Bruno Corazzari, Marella Corbi







Navalles d'afaitar, guants negres de pell, barrets, nus gratis, assassinats retorçats, plànols detall dels ulls... aquests petits detalls, i tants d'altres, corresponen indubtablement al giallo, un subgènere cinematogràfic impulsat per Mario Bava i Dario Argento que va tenir especial transcendència a Itàlia durant els anys setanta, i que és una derivació entre el thriller i el cinema de terror. Es tracta d'un subgènere que abusa de certs clixés que es repeteixen més que l'all en aquest tipus de pel·lícules, donant més importància al que és purament estètic que a la trama en si, ja que en moltes ocasions acaba sent tramposa.


En els moments més àlgids del giallo, a principis dels setanta, més enllà de Bava, Argento o Lucio Fulci, hi havia un altre director que marcaria la seva empremta amb força amb algun dels títols més interessants que es recorden: Sergio Martino. Martino es mereix un segon lloc darrere de Dario Argento en aquest tipus de pel·lícules per molt nefastes i ridícules que arribessin a ser títols posteriors com La muntanya del Déu caníbal (1978) -que fins i tot van arribar a fer servir plànols recurs de documentals per omplir el metratge-, L'illa dels Homes Peixos (1979) o 2019 Després de la Caiguda de Nova York (1983) -per posar uns exemples-, que resultaven ser unes exploitations simpàtiques només digeribles per a fans de la caspa i rates de videoclub. Però abans de totes aquestes escombraries de sèrie B o Z Martino va fer un grapat de giallos la mar d'interessants, entre elles La perversa senyora Ward, dirigida el 1971, i que resultava ser el seu segon giallo, ja que mesos abans va estrenar una altra joia com és La cua de l'escorpí. Les dues pel·lícules van ser molt ben rebudes per la crítica, i avui ja són peces de culte a la memòria de l'aficionat al subgènere per recollir la versió més pura del giallo, lluny de les mutacions que viuria a mitjans dels 70 cap al fantàstic, en part per "culpa" del Rojo Fosc de Dario Argento el 1975, que s'allunya dels cànons habituals del subgènere per acostar-se tangencialment al cinema de terror. És per això que els títols de Sergio Martino oferirien la versió més pura del giallo, amb tots els clixés que comentava de la navalla, guants de pell, nus gratis i altres, i a més amb un resultat totalment satisfactori.

El títol que m'ocupa he de reconèixer que li tinc un afecte especial, possiblement per la seva qualitat, puresa, lògica, i haver estat rodada en part a la localitat catalana de Sitges. És clar que Martino no és Dario Argento i la seva obsessió continua per la composició pictòrica, que el dota a la fotografia d'una particularitat exquisida, però Sergio Martino va saber aprofitar a la perfecció altres elements d'Argento com el pla subjectiu, la càmera lenta i el pla detall que també el van dotar d'estil propi. A més, la pel·lícula compta amb un repartiment molt mainstream a la Itàlia de l'època i concretament als giallo, com l'habitual al subgènere i actriu fetitxe del director Edwige Fenech, que també treballaria a Todos los colores de la oscuridad (1972), Vicis prohibits (1972), i Delictes privats (1993), a més de comèdies mediocres. També trobem al repartiment George Hilton, que va acompanyar en altres pel·lícules Fenech, i també Conchita Airoldi i Alberto de Mendoza. La pel·lícula explica com Julie Wardh (Edwige Fenech) torna amb el seu marit Neil (Eduardo de Mendoza) a Viena després de passar uns intensius dies de treball, per part d'ell. Ella, té malsons recordant a Jean, un sàdic company de festes amb qui tenia relacions sadomasoquistes de tota mena, i amb la suposada mala sort que s'acaba retrobant amb ell en una festa. Tot i això, Carol, una amiga de Julie, li presentarà George (George Hilton), amb qui mantindrà una apassionada relació sexual convertint-se en el seu protector contra Jean. Mentrestant, un assassí en sèrie psicòpata va dilatant el seu bodycount de dones joves.

La història ens presenta un grup de persones que no són aigua clara, com ara la dona, l'amant, l'examant, el nuvi, l'amiga, etc. i un assassí en sèrie que comet uns assassinats a ganivetades. Bé podria ser qualsevol d'ells, però aquí resideix part de la gràcia dels giallo que tan bé va saber recollir posteriorment el slasher. Una història confusa, que confon, i que quan creiem que ens porta a un port resulta que no, que era l'altre, i és així com es desenvolupa La perversa senyora Ward, amb un guió ple de girs que condueixen a un final molt encertat que aconsegueix lligar tots els caps solts. Entre tot això veurem un assassí totalment estereotipat que comet assassinats no gaire explícits quant a gore o violència, i és per això que potser la pel·lícula decebrà tots aquells que busquen aquelles morts salvatges que es poden veure en pel·lícules posteriors d'Argento o les de Fulci.

També el film compta amb un ingredient afegit molt comú en aquells temps com era la moda del destapar, que dota la pel·lícula d'un perfil eròtic, amb quantitats de nus gratis que acaben per avorrir com que no aporta res més que el record a l'espectador que això no és més que un altre clixé del gènere. I és curiosa la situació, ja que recentment Sergio Martino va revelar en una entrevista que odia les pel·lícules que dediquen metratge a rodar escenes de sexe, argumentant que són escenes que no aporten res a la trama. Personalment, discrepo molt de la seva opinió, però el que ningú podrà negar mai és que la seva postura actual resulta una mica hipòcrita una vegada revisem títols seus com la present La perversa senyora Ward, en què els seus personatges o bé follen diverses vegades, o es canvien de roba, o es banyen, o vesteixen roba de paper perquè després els trenquin el vestit "per què sí" (sic), etc. i són escenes que es repeteixen contínuament durant el film -per no parlar de títols seus que dediquen força escenes de sexe com Espiando a Marina (1992)-. Possiblement per això la pel·lícula va ser censurada a Anglaterra fins a la seva edició en DVD el 2011, encara que també cal reconèixer que els anglesos sempre han estat molt estrictes quant a censura, a més d'estar tractant un títol avui reduït a un públic minoritari.

Un altre aspecte a comentar és la música composta per Paolo Ormi i Nora Orlandi, gent de contrastada experiència en el sector que tant influiria posteriorment al grup de rock progressiu Goblin, que compondria temes per a Rojo OscuroTenebre i altres títols de sèrie B italiana més enllà del giallo. És per això que recentment Tarantino aprofitaria alguns dels temes de La perversa senyora Ward per incloure-les en el seu repertori a Kill Bil vol.2, tenint així una important participació Nora Orlandi a la BSO a la pel·lícula de Tarantino.

En resum, La perversa senyora Ward resulta un títol que dins del cinema de segona és de primera, amb tots els clixés del subgènere giallo que doten la pel·lícula d'una puresa exquisida, i d'una partitura per part de Martino carregada de lògica i misteri malgrat alguna escena sobrant que res aporta a la trama, especialment els nus, que no fan més que despistar. Molt recomanable.


EL MILLOR: A La perversa senyora Ward l'espectador trobarà la puresa del gènere giallo, amb tots els seus clixés i també defectes.

EL PITJOR: Certs moments de descontrol per part de Sergio Martino, mostrant escenes que no aporten res a la trama més que confondre.  

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris