És ben sabut que
quan l'ésser humà es troba en situacions on veu perillar la seva
pell, el costat més irracional de la seva persona acaba per prendre
un protagonisme inesperat que el condueix a la bogeria. De casos n'hi
ha de sobres, a totes les èpoques i a tot arreu, per
ambició o religió, per odi o per venjança, per política o per
revolució, per racisme o pel que sigui, i sempre amb el mateix
denominador comú: la mort.
Durant la 2a Guerra Mundial són
conegudes les atrocitats que es van realitzar a camps de concentració
nazi com el d'Auschwitz, però no només els alemanys es van deixar
portar cap al costat més fosc de les persones, sinó també els
japonesos amb el que es coneix com la Unitat 731. Aquesta Unitat es
va crear amb la intenció de dur a terme un programa encobert de
recerca i desenvolupament d'armes biològiques de l'exèrcit imperial
japonès, que es faria experimentant amb éssers humans (xinesos i
soviètics). No m'estendré a explicar les salvatjades que l'ésser
humà va ser capaç de desenvolupar en aquest camp d'experimentació,
ja que és fàcil trobar informació a qualsevol web buscant amb un
cercador, però sí que comentaré una pel·lícula que relata els
successos que es van realitzar barrejant material gràfic d'arxiu,
amb la ficció, i el gènere de terror. El seu nom
és Philosophy of a knife.
Durant els
anys 90, i dins de la famosa Categoria III de Hong Kong, el
nacionalista realitzador xinès Tun Fei Mou
realitzaria una pel·lícula anomenada Els homes darrere del Sol
(1988) que ja relatava les atrocitats que es van realitzar contra els
presoners xinesos i russos a la Unitat 731. Un títol que
posteriorment veuria com s'explotaria una gallina dels ous d'or amb
fins a 3 seqüeles més, i que lluny d'assentar-se al gènere
documental es va instal·lar còmodament en el gènere de terror més
salvatge, castigant l'espectador amb una de les sagues de títols més
brutals d'aquella famosa Categoria III de Hong Kong. Totes aquelles
pel·lícules van acabar sent el precedent perquè anys més tard,
concretament el 2008, s'acabés de realitzar una pel·lícula que
portava en procés quatre anys i que recollia la idea de
totes aquelles pel·lícules extremes xineses, però plantejades
sense deixar el gènere de ficció - cap al cinema
documental. Philosophy of a Knife va ser el
seu títol, i va ser realitzada per Andrey Iskanov,
possiblement el director rus més carismàtic dins del gènere de
terror actual.
La pel·lícula sobretot sorprèn per la seva
inacabable durada, i és que 275 minuts semblen no acabar mai, però
que Iskanov divideix el film en 2 capítols d'una mica més
de 2 hores per alleugerir l'espectador i possiblement tenir una
millor distribució. De totes maneres Iskanov s'ha passat
tres pobles per a allò que ha d'explicar, però anem per parts. La
pel·lícula és un recopilatori justificat de les atrocitats que es
van viure a la Xina en temps de guerra, tot ben narrat per una figura
clau en els judicis per crims de guerra a Khabarovsk. Com si fos un
documental. A més, hi ha una bona aportació de material gràfic
d'arxiu que serveix per justificar les tortures que es poden veure,
la prova que Iskanov no s'inventa res, demostrant que tot
aquest torture porn sense serial killer ni
guió no és gens gratuït, que és real, i, per
tant, interès científic. O si més no fa la sensació
d'estar veient un conjunt de tortures guarres de cinema de
terror de sèrie B extrem, sinó una cosa justificada. Tot i això,
la part de ficció més estricta també té el seu petit
protagonisme, ja que la pel·lícula intercala entre el material
documental la perspectiva d'una infermera de la Unitat 731 i la d'un
soldat, que lluiten contra la voluntat i parlen del rentat de cervell
cultural per part de la seva nació japonesa, que els inculca que
totes aquelles barbaritats químiques i bacteriològiques contra
xinesos i russos era per ajudar el Japó a guanyar la guerra contra
occident. És fascinant.
Però tampoc vull enganyar ningú, ja
que Philosophy of a Knife és un títol
pensat i creat estrictament com a cinema de gènere de terror més
extrem. Sóc conscient que es tracta d'un tema espinós per haver
estat adaptat d'uns fets reals, però seria molt innocent relatar uns
successos tan terribles com els de la Unitat 731 com si fos un
passeig pel camp. Doncs si, és cinema de gènere, i sense les
influències del cinema de gènere la societat viuria més feliç
oblidant la naturalesa malaltissa dels "éssers humans"
que van participar en aquells fets grotescos, i seria una estupidesa.
Així que Iskanov ha encertat en relatar tota la crueltat
que els japonesos van dipositar en aquells laboratoris, mostrant una
de les cares més amargues de la 2a GM en tota la seva esplendor, i
polint així un títol que pot presumir de tenir algunes de les
tortures més sàdiques que ha ofert el gènere en els darrers anys.
D'altra banda, un
altre punt interessant de la pel·lícula seria la
fotografia lletja aconseguida, perfectament conjuntada amb
un blanc i negre ple de gra altament contrastat, que a més fa tapar
lleugerament les imperfeccions tècniques a causa de tractar-se
d'un títol de pressupost escàs. A més, Iskanov aporta
una realització carregada de nervi, amb molts plans detall i en si
un ritme videocliper que recorda molt al que s'ha vist
a Tetsuo: l'home de ferro (Shinya Tsukamoto, 1988), ajudant
a potenciar una sensació de dolor i incomoditat cap a l'espectador.
També, el to de malson i de vegades difícilment
comprensible em condueix a pensar en un altre títol
com Begotten (E. Elias Merhige, 1991), i és que
escenes com la introducció d'escarabats a la vagina d'una noia
(foto), l'extracció de dents amb tenalles, mutilacions diverses i
gore de mala qualitat, evidencia aquestes influències bizarres,
inevitablement.
Tot i els seus punts destacables que la
converteixen, pensant-ho fredament, en un títol respectable i potser
molt més interessant que la sensació que deixarà l'espectador en
finalitzar-la, la realitat és que és massa llarga per a massa poca
carn a la graella. No funciona com a documental perquè no és un
documental estrictament. No funciona com a ficció perquè no té
guió. Només funciona com a curiositat, com a representació gràfica
dels successos reals, i en si com a distracció per veure-la a
trossos sense la sensació de perdre's absolutament res. Tot i
això, Philosphy of a Knife resulta una peça
que mereix no ser oblidada al llarg dels anys, perquè igual que deia
Stalin "La revolució no es fa amb guants de seda", la
realitat és cruel, i Philosophy of a Knife és
realista i cruel.
EL MILLOR: A més d'Auschwitz-Birkenau, a la
Xina també van passar autèntiques barbaritats a càrrec dels
japonesos. Mai abans, amb aquell blanc i negre, juntament amb les
seves intencions fals documental, s'ha aconseguit una brutalitat
semblant. El seu hiperrealisme sorprèn. Recomanable només per als
aments de les salvatjades, i res més.
EL PITJOR: La seva
durada de més de 4 hores no ajuda a veure-la sencera d'una sola
tirada, encara que per sort, si l'espectador la vol veure a trams
no perd el fil de l'argument, ja que no en té.
0 Comentaris