[Crítica] Grave Encounters 2 - John Poliquin, 2012


-DIRECTOR: John Poliquin
-GUIÓ: The Vicious Brothers
-ANY: 2012
-DURACIÓ: 100 min.
-PAÍS: Canadà
-FOTOGRAFIA: Quynne Craddock
-REPARTIMENT: Reese Alexander, Stephanie Bennett, Jeffrey Bowyer-Chapman
-PRODUCTORA: Twin Engine Films / Digital Interference Productions







Fa uns dies quan entrevistava Jaume Balagueró (REC 4: Apocalipsi), aquest em comentava que la saga REC necessitava agafar el trípode o simplement oferir alguna cosa diferent, ja que repetir esquemes de cara a les seqüeles el més possible és que no funcioni, com en tot gènere i subgènere. És per aquest motiu que cada seqüela de la saga ha optat per un plantejament diferent, allunyant-se cada cop més a cada pel·lícula de l'anomenat found footage (metratge trobat) que inaugurava estilísticament la saga. El found footage els darrers anys va tenir el seu particular boom de pel·lícules sota l'efecte de les Paranormal Activity, un subgènere recuperat del passat que s'ajustava a la perfecció als temps de crisi, ja que aquest tipus de pel·lícules acostumen a ser molt barates i, per tant, fàcilment rendibles, a més que sembla que agraden al públic multisala. També, com és habitual, això va comportar la producció de pel·lícules menors -o no- destinades a circuits cinèfils més restringits per a fans al gènere o simplement a festivals. Una va ser Grave Encounters, un títol que es va presentar al passat Sitges 2011 dirigida per uns italians debutants que es feien anomenar The Vicious Brothers, i que van signar una pel·lícula correcta, amena i carregada d'esglais, dins de formar part d'un subgènere amb les llacunes tècniques i artístiques, i que reconec que no m'agrada, però no ignoro. Penso que qualsevol pel·lícula o subgènere que aconsegueixi l'èxit comercial és motiu d'aplaudiment i respecte, per alguna cosa deu ser.

Avui dia, el found footage viu al límit de la caducitat, ja no es produeixen tants títols pel fet que el factor sorpresa ja no existeix per culpa del desgast lògic de tanta pel·lícula més o menys semblant. Renovar-se o morir, ja em va avisar Balagueró l'altre dia, tal com comentava. I Grave Encounters 2 ha sabut adaptar-se a la seva condició de seqüela en els temps d'"implosió" del found footage, plantejant una pel·lícula que parla sobre la primera pel·lícula, és a dir, que entra al territori de metacinema. La pel·lícula compta com un grup de fans parla de Grave Encounters, la seva opinió sobre ella. Fins que un dels joves, que és director de pel·lícules de terror de sèrie B, comença a rebre uns estranys emails sobre algú que es fa anomenar "DeathAwaits666", en què pot veure imatges inèdites de Grave Encounters on el protagonista, Sean Rogerson, continua viu, però continua atrapat a l'hospital psiquiàtric Collingwood. La paranoia començarà a aguaitar el cap fins que decideix anar amb els amics a l'hospital on es va rodar la primera part per assegurar-se que tot el que es va gravar és ficció. Però el que no saben és que sense voler seran els protagonistes de Grave Encounters 2.

Per tant, Grave Encounters 2 és una pel·lícula que rendeix culte a la primera part i que també entra en territori de metacine perquè explora el "com es va fer" i fins i tot com es farà la seqüela. És curiosa, i molt diferent de la primera part, però malgrat tenir un plantejament correcte per tractar-se d'una seqüela i així oferir una cosa diferent de l'espectador dins de la idea base del found footage, el cert és que no s'acaba de funcionar. Aquesta vegada, The Vicious Brothers deixen la direcció i s'han dedicat a l'escriptura del guió ia la producció, fins i tot a l'actuació com ells mateixos en un cameo. I així la direcció passa a càrrec d'un tal John Poliquin, un jove canadenc de vint-i-set anys que debuta al llarg després d'un curtmetratge anomenat Inside Charlie. El problema de Grave Encounters 2 és que es perd ella mateixa per un muntatge confús i nerviós ple d'el·lipsis sense explicació i que donen pas a infinitat d'incoherències. Això provoca no seguir la pel·lícula amb linealitat i despistar-nos ocasionalment durant el seu visionat, i més en tractar-se del tipus de pel·lícula que és on abunden els moments prescindibles. A més he d'advertir que Grave Encounters 2 no posseeix tants moments de terror i ensurts com a la primera part, ni tampoc tan encertats, però almenys intenta desmarcar-se i explicar el "per què" de certs elements sobrenaturals de la primera part que realment interessen, i em refereixo a una porta de color vermell...

Grave Encounters 2 és una pel·lícula que recomano a tothom que s'ho va passar bé amb la primera part, però adverteixo que possiblement defraudarà a tots ells malgrat plantejar una història encertada i que podria haver funcionat com a seqüela que és. Però a més del que hem comentat tampoc ajuda el seu exagerat inici de 30 minuts sense qualsevol tipus d'interès més enllà de situar-nos amb una idea base que amb només 10 minuts era suficient. Tampoc el seu final poc definit, que deixarà més d'un a quadros. De totes maneres Grave Encounters 2 es deixa veure -o almenys a partir del minut 30-, i mereix una oportunitat a tots els que van gaudir de la primera part, només a ells. 


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris