sábado, 14 de febrero de 2015

"Cinema rodat a l'Escala" (Article especial) - Revista: Camí de Ronda, 2013


Inicialmente pensaba en hacer una traducción del artículo que da sentido a la presente entrada, pero no lo he hecho. Se trata de un artículo que escribí hace 2-3 años para una revista local de corte histórico llamada "Camí de Ronda", una revista de publicación anual que pretende hacer un recorrido por los distintos hechos históricos remarcables que han ocurrido en esta humilde población situada en territorio Ampurdanés (Cataluña) llamada l'Escala. "Cinema rodat a l'Escala" (trad. "Cine rodado en l'Escala"), es un artículo que habla sobre el cine que se ha rodado en la tierra donde pertenece gran parte de mi familia, y por lo tanto, debo admitir que este estudio de investigación que hice para "Camí de Ronda" es mi particular regalo a una población que me ha visto crecer y que sin duda llevo dentro de mí.

Nombres como los de Josep Gaspar y Serra, Jose Antonio Isasi-Isasmendi, Julio Coll, Stanley Baker, Victor McLaglen, la guapíssima Luciana Paluzzi, Kirk Douglas, Arturo Fernández, Rossana Podestá, La noche de las Gaviotas (la saga de los muertos sin ojos también pasó por l'Escala), y tantos otros nombres del mundo del cine catalán, español e internacional, aparecerán en el artículo. 

No lo he traducido al castellano. Se publicó así, en catalán, y entiendo que es un artículo que interesará básicamente al lector catalán. En todo caso, el blog tiene a su parte derecha el traductor de google, que permite traducir todos lo artículos del blog en el idioma que desees.

CAMÍ DE RONDA. Centre de Documentació i Recerca Històrica de l'Escala (CEDRHE). nº4, juny 2013


CINEMA RODAT A L'ESCALA - Ferran Ballesta, 2013

Els temps canvien generació a generació, però no el record –si és que ho volem-, i a vegades el record es pot simbolitzar amb monuments, llibres, però també fotografies i fins i tot cinema. Perquè més enllà d’una vida dedicada a la pesca o al turisme, la vila de l’Escala també es nodreix de records, anècdotes, o situacions curioses, com la de tots els pobles, perquè considero que la veritable riquesa d’un poble consisteix en ser capaç de recordar aquestes situacions, unes situacions que ens uneixen com a vilatans escalencs que sóm, i que si no sabem conservar es que ja hem perdut l’essència com a poble, com a veïns, i fins i tot com a persones. I si, he mencionat la paraula “cinema”, cinema rodat a l’Escala, un fet que si expliquem a la mainada d’avui que ens acabarà reemplaçant al llarg dels anys, pocs s’ho creuran. Doncs, l’Escala pot presumir de tenir un grapat de pel·lícules rodades al poble, amb imatges de gran valor històric, aparicions d’escalencs com a extres, i moltíssimes curiositats i anècdotes que mai s’haurien d’oblidar. Van ser pel·lícules de tot tipus, des del simple documental fins al cinema de terror de zombis sense ulls, o obres dramàtiques que han aconseguit per mèrits propis sobreviure al pas dels anys pel seu rotund èxit nacional. I fins i tot conseqüentment rebent al poble la visita d'actors famosos que s’allotjaven a l’hotel Voramar. De ben segur els més veterans lectors d’aquest humil article recordaran haver viscut algun que altre rodatge a Empúries als anys 50, també als 70, o fins i tot col·laborar-hi! Tot i això tampoc vull enganyar a ningú, l’Escala no ha sigut mai Hollywood, i el seu paper com a base en diferents pel·lícules es gairebé testimonial, a diferència d’altres pobles de la Costa Brava bastant més populars com ho van ser l’Estartit o sobretot Tossa de mar. Tot i això, aquests grapat de pel·lícules rodades al poble no van passar per alt a la societat escalenca, que veia com gent de la talla d’Arturo Fernández, “el galán” per excel·lència venia a visitar l’Escala fins a dues vegades per a rodar –òbviament- dues pel·lícules, o fins i tot que algunes dones del poble es disfressaven amb túniques negres per una pel·lícula de terror. Es curiós, i maco de recuperar, perquè –vull insistir- les anècdotes, els oficis, les festes majors, la dansa, i fins i tot el vocabulari habitual de cada població, són elements que obligatòriament s’han de mantenir en el record per així poder conservar la nostre identitat, el nostre passaport, ja que sense això no sóm res.

En aquest article no pretenc fer un rigorós estudi sobre el cinema que s’hi ha rodat a l’Escala, simplement vull parlar com a cinèfil i curiós sobre el que s’hi va viure al poble en aquest aspecte al llarg del s.XX.

Ja entrant en matèria, la primera pel·lícula que podem considerar que s’ha apropat a L’Escala podria ser Los secretos del mar, produïda per Emporium Films, i dirigida per Josep de Togores (Cerdanyola del Vallès, 1893 – Barcelona, 1970) al prehistòric any 1916. Bé, segueixo sense enganyar a ningú, es tracta d’una pel·lícula que he dubtat bastant si incloure-la en aquest article, i, de fet, depenent la font on m’he pogut documentar, s’ha inclòs o no. Bàsicament per què les seves localitzacions estan situades als voltants de l’Escala, en concret a la Platja de l’Estartit, Begur, Torroella de Montgrí, Cala Ferriola, Aiguablava, Fornells, marges del Ter i Port de la Selva. Sí, no està rodada a l’Escala, però segons el Diari de Girona, Los secretos del mar és la 3a pel·lícula que es va rodar en territori gironí, i crec que per la seva relativa proximitat de totes aquestes poblacions amb el territori escalenc, com a mínim, crec, que mereix ser mencionada. La pel·lícula tracta sobre una noia, l'Amèlia, que de retorn en vaixell a Amèrica aquest acaba per naufragar. A conseqüència de l’accident la jove perd la memòria i acaba per arribar a una illa on s’hi amaga una banda de contrabandistes.

Anteriorment a Los secretos del mar es varen rodar, tal com apuntava, un parell més de produccions com són –en primer lloc- Amor de pescadora, una pel·lícula rodada a Tossa de mar al encara més prehistòric any 1914. Es tracta d’una pel·lícula que gaudeix de dos títols alternatius més i que és probable que puguin sonar més a la gent, com són “Mercedes la pescadora” o “La pescadora de Tossa”, inclús en altres fonts existeixen títols com “Amor de pescadora”. Sigui quin sigui el títol correcte el cas es que també està dirigida per Josep de Togores però amb una altre productora anomenada Segre Films.

Per desgràcia gran part d’aquest material cinematogràfic de l'època, en concret el 90% fins a finals dels anys 30, ha desaparegut degut a la fragilitat del suport i la manca de cura d’aquests petits tresors pretèrits. I és que malauradament el cel·luloide, on queden enregistrades les pel·lícules, es altament inflamable, havent provocat així grans incendis i pèrdues importantíssimes més enllà de la mala conservació que hagin pogut tenir les bobines de pel·lícula al llarg de les dècades. Tot i això, gràcies a diferents empreses, productores, distribuïdores, biblioteques, arxius, museus, particulars, etc. se n’ha pogut recuperar una part. I, escalencs, podeu estar de sort, perquè entre aquest 10% de material recuperat/conservat es troba una pel·lícula documental en que hi podem veure imatges de l’Escala del 1926! Un veritable tresor fílmic on la platja de les barques, al poble, recupera vida durant uns escassísims –tot s’ha de dir- 10 segons, en uns temps on difícilment els més veterans lectors d’aquest humil article en van gaudir. Unes imatges videogràfiques que poc li queden per complir el segle de vida. Aquesta pel·lícula s’anomena Gent i paisatges de Catalunya, i és que si algun tema va destacar en la cinematografia catalana en l’època muda va ser l’interès per ressaltar les figures més emblemàtiques dels intel·lectuals de la societat catalana i dels racons més singulars. Per tant, una pel·lícula que intenta reflectir aquesta realitat a mode documental tipus “Catalunya des de l’aire”, el famós programa de TV3 que repassava la nostra geografia, però en aquest cas centrat bàsicament en Barcelona, tot i passejar-se en avioneta per tot el territori català. El film trasllada –com deia- en avioneta al seu responsable per tota la Costa Brava, des de Llafranc fins a Llançà, i entre les diferents poblacions se’n troba l’Escala, on més enllà de poder apreciar la platja de les barques -fent honor al seu nom al estar plena de barques-, podrem veure en acció una llatina conduïda per quatre homes anant a pescar. El responsable d'aquesta pel·lícula seria Josep Gaspar i Serra (Manresa, 1892 – Barcelona, 1970) juntament amb la col·laboració en el guió de Josep Maria de Segarra i Alexandre Plana. Ell va ser una persona amb una extensa filmografia de caire documental en que, per exemple, també va arribar a reflectir els successos de la setmana tràgica de Barcelona al 1909 amb la pel·lícula Els successos de Barcelona, entre d’altres. Gent i paisatge de Catalunya, ja sigui per la seva restauració per part de la Generalitat de la qual en podem gaudir en una longitud de fins a 1h –originalment eren 3h-, s’ha convertit en una obra imprescindible per tot aquell que estimi Catalunya, essent una obra en que, com a escalencs, podrem gaudir d’unes imatges de gran sensibilitat en que més enllà de la nostre vila, municipis veïns com Begur, l’Estartit o Cadaqués també van deixar patent la seva imatge. I fins i tot per la cultura catalana en general, mostrant escenaris tan emblemàtics com l’Ateneu Barcelonès o la terrassa de l’Hotel Colom de Barcelona, o també locals desapareguts com el Bar Monumental on Mercè Rodoreda ubica alguns escenaris a La plaça del Diamant, o retrats a personalitats importants del moment com Salvador Dalí, el mateix Josep Maria de Segarra o el novel·lista Folch i Torres.

Per tant, l’Escala es pot sentir orgullosa de sortir en aquesta pel·lícula, i encara que només hi surti uns escassos 10 segons la veritat és que hi surt, i també hi surten quatre pescadors intentant guanyar-se la vida. Tant de bo algú els pogués identificar.

Al llarg de la segona meitat dels anys 50, la cinematografia espanyola viuria un important canvi estilístic a l’hora d’enfocar les seves produccions fruit d’una onada de joves directors encapçalats per Jose Antonio Isasi-Isamendi, Josep Maria Forn, l’inepte del Jesús Franco, el solvent Julio Coll o “el facha” –tal com el descrivia l’actor Bernard Seray- Jose Antonio de la Loma, entre d’altres de menys coneguts, que van ajudar a revolucionar -i al mateix temps renovar- una producció cinematografia anclada en uns arguments i estètica fins aquell moment lligada de mans als idearis franquistes de l’època. Aquest cinema “diferent” s’assentaria a Catalunya, y no precisament per la voluntat de l’Estat, de fet era totalment autofinançat per productores independents que res tenien a veure amb Madrid. Entre tot aquest cinema que es va coure a la segona meitat dels anys 50, hi podem trobar una pel·lícula que els escalencs poden presumir d’haver intervingut, ni que fos de puntetes. Aquesta seria Rapsodia de sangre, dirigida pel madrileny Jose Antonio Isasi-Isasmendi al 1956. Aquest director va ser l’encarregat de conduir el cinema espanyol a nivell internacional gràcies a coproduccions internacionals –amb permís del posterior i encara actiu Jesús Franco- que acabarien sent distribuïdes arreu del món gràcies a distribuïdores com Warner Bros o Columbia, o directament doblant les pel·lícules que ell mateix havia produït amb capital espanyol i que gràcies al seu prestigi internacional podien ser distribuïdes en altres països. Per tant, el seu cinema anava enfocat més enllà de les fronteres estatals, creant un cinema carent d’originalitat però de bona factura tècnica i artística, potenciant per sobre de tot escenes d’acció plenes d’extres. Rapsodia de Sangre va ser produïda per ell mateix –amb la col·laboració del català Julio Coll-, i rodada pràcticament tota a les afores de la ciutat de Barcelona emulant la vella Budapest de l’època soviètica, a més de Girona (Devesa) i l’Escala. La pel·lícula és una intriga plena d’acció que ens mostra cóm un pianista és peça clau en una operació que deixa al descobert la maldat intrínseca del comunisme. Tot i aquesta crítica a la ideologia contraria dominant en aquells temps de dictadura espanyola, la veritat és que està plena d’hipocresia, ja que totes aquestes tortures o assassinats que practiquen els russos comunistes als hongaresos llibertaris al llarg de la pel·lícula no tenen masses diferències amb les que feien els feixistes de l’època en qualsevol comissaria. En tot cas –i el que ens interessa- la Devesa es va situar en la gèlida Hongria stalinista, ni que fos per uns escassos moments de la pel·lícula, al igual que l’Escala. Unes escenes que no van molestar a una població escalenca que ni es va adonar pràcticament que Rapsodia de sangre seria recordada –també-, per haver sigut rodada a l’Escala, en concret a Empúries, en el tram final de la pel·lícula, en una escena que tot sigui dit no identifica el poble. Tot i la subtilitat, ja en van dues.
Però el 1958 la cosa va canviar, la nostre estimada vila escalenca viuria una situació inverossímil per a aquelles humils persones que es dedicaven amb cos i ànima a una dura vida dedicada a la pesca. Seria l’any en que hi aterrarien càmeres de cine, actors de renom mundial, focus, etc. tot tipus de material cinematogràfic gràcies al rodatge de dues pel·lícules: la primera en iniciar el rodatge el 29 de gener fou Sea Fury, i posteriorment Un vaso de wiskhy rodada ja cap a l’hivern. Un univers estrany, o si més no un negoci que desprenia una aroma exòtica, tan exòtica que fins i tot era afrodisíaca per a uns escalencs incerts enfront a un enigma que cada cop era més desvetllat, o si més no assumit, i és que el cinema va aterrar a l’Escala transformant a tota una vila que es va bolcar de cop i volta al cinema. Un cinema que va començar amb accent anglès amb Sea Fury, per tant, una pel·lícula de capital anglès que va portar artistes de la talla de Stanley Baker, Victor McLaglen i la guapíssima Luciana Paluzzi a territori empordanès. I dic empordanès més que res per deixar en terra de ningú la possible disputa que poguessin mantenir dos dels municipis que hi van intervenir en aquest rodatge, ja que curiosament aquesta pel·lícula no es va rodar a l’Escala, sinó a l’Estartit. Llavors, per què l’Escala s’atribueix l’experiència del rodatge d’aquesta pel·lícula? És senzill d’explicar, la clau la va tenir una persona força popular a l’Escala inclús avui dia amb la seva absència: es tracta de Pere Ros. I és que aquells anglesos van aterrar a l’Empordà amb la intenció de rodar només unes escenes d’una pel·lícula –coses de cinema-, però una pel·lícula necessita allotjar els seus actors, també els tècnics, fins i tot el material, a més de la necessitat d’extres, transport, assessorament, etc. i, Pere Ros, es va encarregar d’atendre i ajudar als britànics a mode d’enllaç amb la terra empordanesa per tal que a aquestos no els faltés de res. Lògicament com a escalenc que fou Pere Ros, va ser molt viu, ja que va intentar que tot el negoci que aportava el rodatge d’una pel·lícula tal com he apuntat, se centrés a l’Escala en tots els seus àmbits, i en quant a l’allotjament, on millor que a l’Hotel Voramar? I és que l'Hotel Voramar ha acollit a gran quantitat d'actors famosos més enllà d’aquests dos rodatges, fins i tot internacionals, ja que, com segurament la gran majoria de lectors sabran -per si hi hagués algun despistat-, l'Hotel Voramar era -i és- un important hotel empordanès. Per tant la majoria de municipis propers a l'Escala no disposaven d'un hotel de la categoria del Voramar, i tornant a la pel·lícula, al mateix l'Estartit no n'hi havia, i es per aquest motiu que normalment s'hi allotjava allà la gent famosa –o simplement de diner- més enllà que poguessin existir personalitats enginyoses com Pere Ros. Però també hi havia gent famosa que s'apropava expressament a l'Escala, com Kirk Douglas! Si, l'actor americà que sorprenentment encara segueix viu y demostrant la seva salut de ferro, va participar en el rodatge d'una pel·lícula -produïda per ell mateix- a Cadaqués a l'any 1971 anomenada La luz del fin del mundo, i que va estar dirigida per Kevin Billington. Doncs bé, un cop finalitzava el seu rodatge diari s'apropava juntament amb un altre actor de la pel·lícula a Can Paciència, a beure, un bar situat a la platja molt de moda per aquells temps i que avui és un banc. Més d'un lector de ben segur conservarà algun autògraf de l'etern Espartac.
Però tornant al que parlava i ens interessa, el nom de la pel·lícula tal com deia és Sea Fury, que podria ser traduïda com “La furia de mar”, una pel·lícula d'aventures dirigida per Cy Endfield sense excessiva transcendència. Quan dic que “podria ser traduïda” em refereixo a que aquesta producció britànica rodada a l’Estartit amb la col·laboració escalenca, per desgràcia, se sumaria futurament a la llarga llista de pel·lícules censurades pel règim franquista i que, inclús avui dia, segueixen sense ser estrenades a les nostres cartelleres, i per tant ens hem d’imaginar el que podria ser el seu títol en versió doblada: “La furia del mar”.

La gresca al poble va durar la primera quinzena del més de febrer, empolainant els aparadors d’algunes botigues del poble amb retrats dels principals protagonistes del film. També els extres havien de sorgir d’algun lloc, i per què no agafar-los escalencs amb los guapos i guapes que foren? Per tant, tot aquest enrenou que va viure l’Escala durant aquell 1958 amb “La furia del mar” va aportar molt al poble, ja que, per començar, aquests extres (dones majoritàriament) cobraven fins a 80 pessetes per jornada treballada, una quantitat gens menyspreable per aquells temps i més tractant-se del jornal d'una dona. Pel rodatge, Pere Ros va reclutar tres teranyines, i un bon grapat de noies escalenques per a participar en una escena de la pel·lícula situada a un mercat instal·lat a la platja de l’Estartit, on aquestes es van traslladar cada matí durant tres dies amb un autocar, en unes escenes on més d’un cop s’hi apreciaven baralles fictícies. Algunes de les afortunades a participar-hi varen ser Magda Rivas, Laura Fajula, Pilar Pijoan, Roser Artigas, Maria Teresa Palau, Maria Carme Surell i Maria Pijoan, unes noies que destacaven orgulloses la companyia que van tenir durant el rodatge al costat d’actors “molt guapos, alts i forts”, tot i que un d’ells, Victor McLaglen, es veu que sempre anava begut, tal com indiquen algunes extres. Els homes, segons m’han pogut explicar diferents personalitats, diuen que Luciana Paluzzi es va convertir en un esporàdic mite eròtic i conseqüentment en un motiu per mobilitzar-se al poble, ja que tothom frisava per poder veure-la, apropant-se així a l’hotel en busca de la seva presència, i és que la famosa actriu italiana tenia embadalits als homes del poble.

L’hotel Voramar, per tant, aportava gent d’estatus elevat, rics directament com l’esmentat Stanley Baker, la italiana Luciana Paluzzi o el veterà en aquells temps Victor McLaglen, gent que assistia a festes organitzades a Ca l’Hereu. Però no només es van organitzar festes amb l'equip de Sea Fury, també se'n varen fer per l'equip de la posterior Un vaso de Whisky, unes festes que prou bé recorda Miquel Niculau (un dels vells coneguts habitants de l’Escala) al haver tingut el plaer d'haver ballat amb les dues actrius protagonistes de cada pel·lícula, gràcies al seu domini d'idiomes i també talent per ballar. Les festes començaven a les 22h i es creava molt d’enrenou, i conseqüentment van agitar completament el poble.
Miquel Nicolau, tota una veritable enciclopèdia cinematogràfica, recorda amb orgull que va conèixer a més de les actrius protagonistes de les dues pel·lícules, a un dels actors de la pel·lícula Sea Fury: Victor McLaglen, un actor que possiblement recordarà la gent per ser fort i robust, i que acostumava a fer el paper de dolent a les pel·lícules on hi participava, a més de treballar en diferents ocasions amb John Wayne i que fins i tot va participar a El hombre tranquilo, l'obra mestre del ja mort John Ford. Una grata experiència que com a treballador de l’Hotel Voramar no va ser l'única, de fet, aquell mateix any tal com comentava, es va convertir en “l’any” cinematogràfic de l’Escala, amb una altre producció de cinema rodada al poble: Un vaso de Whisky, aportant també gran quantitat de famosos a la vila. Entre ells s’hi trobava Armando Moreno, un secundari de la pel·lícula molt de moda durant els anys 50. Com a curiositat aquest actor va venir a l’Escala acompanyat de la seva dona Núria Espert i els seus dos fills, i es van allotjar al Voramar, just on hi treballava en Miquel Nicolau. Segons explica aquesta parella d’actors van demanar a Miquel si podia cuidar els dos nens mentre els dos actors fossin al rodatge, una proposta que va acceptar encantat.
La pel·lícula, com bé deia, es tracta de Un vaso de Whisky, dirigida pel català de Camprodon Julio Coll a partir d’un guió que ell mateix havia escrit. D’aquesta manera deixem de banda les matrícules britàniques per centrar-nos en una pel·lícula exclusivament de capital espanyol, amb actors espanyols, però amb ambientació empordanesa, i en sí una pel·lícula que si bé no parla català se’n desprèn l’essència. En ella hi podem trobar actors com “el galán” Arturo Fernández –altre cop-, la italiana Rossana Podestà, l’altre “galán” recentment mort Carlos Larrañaga, Yelena Samarina, Carlos Méndez, Armando Moreno o Gísia Paradís entre d’altres, un grapat d’actors molt de moda en aquells temps i que van ajudar a situar la present pel·lícula a l’òrbita estatal, i que avui fins i tot sigui recordada com una de les peces clau embrionàries per entendre el sorgiment de la futura “Escola de Barcelona” (moviment de vanguardia cinematogràfic impulsat per les noves generacions ”d’inconformistes” de la burgesia catalana, equiparable a la francesa Nouvelle Vague o el Free cinema anglès). Per tant, estem davant d’una obra clau i digne d’estudi en que “el Hotel Ampurias” hi té un pes importantíssim i, de fet, per fi, l’Escala, cristal·litzaria un protagonisme indiscutible d’un escenari cinematogràfic (amb el permís de Barcelona on també s’hi van rodar algunes escenes). Un exemple d’aquest símptoma de canvi cultural en relació al cinema el podem veure en que la pel·lícula parla d’un delinqüent que viu de les dones (Arturo Fernández), si, molt probablement el primer gigoló de la cinematografia espanyola, que dóna mostra de les intencions transgressores del seu director Julio Coll. I és que sobre la presència d’Arturo Fernández, el director construeix un relat psicològic de gran interès narratiu, amb certa crítica social que podria emparentar-se amb el cinema negre nord-americà. Com a curiositat, i referent al film, el director va incloure escenes eròtiques per a la versió francesa, i és que ja se sap, en molts casos les pel·lícules es rodaven pensant en la seva exhibició estatal i amb un segon muntatge pensant en l’exterior.
Referent al seu rodatge a l’Escala, se’n podrien explicar moltes curiositats, ja que alguns dels lectors d’aquesta revista segur que van viure aquella experiència i de ben segur cada un d’ells tindrà retinguda a la seva ment les pròpies sensacions de com va viure aquell rodatge, però per la resta en podria dir quatre coses. Una d’elles –i principal- es que el rodatge de la pel·lícula (iniciat al novembre d’aquell mateix 1958) pràcticament sempre va ser de nit, degut a que l’escena més complicada i que va dur més feina poder realitzar de la pel·lícula -situada al tram inicial- és on s’hi crema una barca barada a la platja del Portitxol a plena nit, i que a més hi podem veure també l’Hotel “Ampurias”. Però no només això, també hi va haver temps per rodar de dia, en un altre escena exterior, en concret a les ruïnes d’Empúries, on segurament molts dels que van assistir al rodatge en directe de la pel·lícula van poder presenciar aquesta escena. I que de ben segur va servir per a promocionar l’Escala, i que de ben segur va ajudar a impulsar la posterior onada turística que vindria a la vila als anys 60 amb la frase al diàleg “No conoces las ruinas de Ampurias?”. En ella hi podem veure Rossana Podestà i Arturo Fernández.

Fins i tot també hi ha una altre escena exterior a la platja del Portitxol on hi podem veure 4 pescadors o, millor dit, habitants de l’Escala que van actuar com a extres a la pel·lícula, podent apreciar que un d’ells es tracta d'en Josep Callol Bordas (situat a la dreta), Francesc Sureda (al mig) i la tercera persona de més a l'esquerra no l'hem pogut identificar. També les escenes interiors es van rodar al mateix Hotel “Ampurias” dels germans Paradís.

(Escena "Un vaso de Whisky)
A mode anecdòtic, el cinema Pekin de l’Escala esdevindria important durant aquell rodatge, ja que Julio Coll, director de la pel·lícula, hi anava cada nit a veure les escenes enregistrades a la pantalla del cinema, poder fer proves, i fins i tot muntar petits fragments de l’obra. A les 9 projectaven el que havien rodat, i algunes persones hi varen accedir.
No seria fins a mitjans dels anys 70, amb la ja mort del dictador Francisco Franco, dintre del gènere de terror, amb zombis sense ulls, i en concret dintre del fataterror espanyol que es viuria un altre rodatge a l’Escala amb una pel·lícula anomenada La noche de las gaviotas. Possiblement aquest rodatge no va tenir el rebombori que van tenir els dos anteriors rodatges de 1958 degut a que només es van enregistrar algunes escenes a les platges d’Empúries, compartint així escenari amb altres localitats més fincades al negoci del cinema com Tossa de Mar, o ja fora de Catalunya, a Talamanca de Jarama (Madrid). La pel·lícula seria ni més ni menys que la 4a part de la saga dels templaris d’Amando de Ossorio, rodada a finals de 1975, i que venia precedida per La noche del terror ciego (1971), El ataque de los muertos sin ojos (1973) i El buque maldito (1974), unes obres carregades de sang conjuntament amb grans dosis de sexe. Doncs si, amb aquest tipus de cinema quedarà lligada l’Escala, i de fet, en les poques escenes que s’hi van enregistrar, ni més ni menys hi podem veure fins a dos sacrificis –més o menys, coses del muntatge-.
En quant a les actrius, hi podem trobar com a protagonista l'atractiva Maria Kosty, una actriu que sempre ha demostrat un caràcter innocent, però professional, guapa, de bon cos i rossa amb els cabells llargs, una noia molt lligada a una producció cinematogràfica relacionada amb el terror i que la va convertir en una de les principals scream queens de l’època. A més, l’acompanyaria l’actor Victor Petit, la tristament recordada Sandra Mozarowsky, la sempre secundaria i sacrificada a mitja pel·lícula Maria Vidal, o la reina del destape Susana Estrada (coneguda com a una de les Musas de la Transición), capaç de regalar-nos un atractiu nu al principi de la pel·lícula mostrant que els temps estaven canviant.
En relació a la pel·lícula i l’Escala, qui s’animi a veure la cinta se n’adonarà ràpidament de les escenes enregistrades a la vila, en concret a Empúries, ja sigui al passeig o bé a la platja del Convent. Però si alguna cosa recordaran alguns dels habitants de l’Escala és el fet que algunes dones del poble van participar com a extres al rodatge a canvi de fer gresca i un bon entrepà. Quin era el seu paper? Si bé a Sea Fury les dones del poble havien d’estar a un mercat comprant, en aquest cas res a veure, ja que s’havien de disfressar amb unes túniques negres com si estiguessin de dol i acompanyar a una noia (Maria Vidal) fins a les roques de la platja per a lligar-la, i d’aquesta manera poder entregar-la a una comitiva de cavallers Templaris zombis dedicats a realitzar sacrificis humans. La primera fotografia mostrada ensenya com aquestes dones escalenques participen a l'escena, i entre tot el grup hem pogut identificar-ne algunes. La relació de números identifica a la persona: Maria Pascual (1), Pilar Baró (2), Dolors Casadevall (3), Amèlia Prats (4), Maria Tolaguera Arbusí (5), Carme Bonal Casadevall (6) i Anita Sureda González (7).




(Autor: Carles Cortal Ferrer)
Sense deixar massa lluny situacions insòlites, encara hi han més pel·lícules rodades a territori escalenc, concretament al 1989 i 1990, i que de ben segur sorprendran als lectors que desconeguin el seus noms i sobretot gènere cinematogràfic. Una d'elles és El museu Dalí tanca a les set, una obra completament oblidada dirigida pel català Josep Montalat, principalment rodada a Figueres al 1989, però que algunes escenes van ser rodades a dins de l'hotel Voramar al llarg d'una setmana, concretament escenes de llit i que, òbviament, poca informació se'n pot saber al respecte. L'altre pel·lícula, la de 1990, tot i que la presència escalenca al film es limita a unes poques escenes realment testimonials, igual que la pel·lícula en sí, hem de parlar d'una d'aventures. Es tracta de Capità Escalaborns, una pel·lícula de l’època amb pirates i tresors amagats dirigida per Carlos Benpar i estrenada a Barcelona al 1991, en que ens situen en el marc d’una Catalunya post Guerra de Successió, al 1715. Les poblacions on s’hi va rodar van ser L’Escala, Sant Martí d’Empúries, Tossa de Mar, Blanes, Sant Pol de Mar, Cadaqués, Olesa de Bonesvalls, Sant Cugat, Hostalric, Vallmoll, Cardona, Menorca, Tiana, Barcelona i Calella. Per tant, en un cas i altre, el territori escalenc queda arraconat a un paper testimonial.
Molt més interessant seria la recentment rodada a Empúries Menú degustació, la nova pel·lícula de Roger Gual, responsable de treballs com l’exitosa –premiada amb un Goya- Smoking Room o Remake. Una pel·lícula que tot just el mes de juny ha finalitzat el rodatge i que es preveu que serà estrenada l’any que ve, al 2013.
En aquesta ocasió, el jove director barceloní, aprofita el boom mediàtic que ha suposat el tancament del restaurant El Bulli de Ferran Adrià per a dirigir una coproducció internacional de 3 milions d’euros de pressupost, i que ha acollit actors de renom del territori català com Jan Cornet, Clàudia Bassols o Vicenta N’Dongo, i actors reconeguts internacionalment com Stephen Rea o Fionnula Flanagan entre d’altres. Segons ha explicat el director serà una comèdia coral, amb tocs romàntics dins d’un ambient culinari de vanguarda. La història arranca amb el retrobament d’una parella, en Marc (Jan Cornet) i Rachel (Claudia Bassols), que abans de deixar la seva relació havien fet una reserva en un important restaurant de tres estrelles Michelin situat en una idíl·lica cala de la Costa Brava, que curiosament se’ls va datar a l’últim dia d’existència del restaurant. Arribat el dia, es retrobaran, en l’última nit del millor restaurant del món un any després de la seva separació. A partir d’aquesta premissa, segons explica el director, començarem a conèixer diferents històries que el públic farà seves, amb la unió de tots els clients gràcies al lloc, la gastronomia, l’experiència mediterrània, etc. i que tots ells acabaran canviant i preguntant-se què han fet malament a les seves vides.
Seria interessant que tots els escalencs que s’estimin l’Escala estiguin atents a les novetats d’aquest projecte més enllà que veïns com en Marc Teixidor o Rosa Fayos hi facin d’extres, ja que pràcticament tota la pel·lícula se situa a la Costa Brava, i en concret a l’Hotel Empúries (un cop més) i la platja del Portitxol, tot i que curiosament hi ha escenes rodades a Barcelona i Irlanda. En tot cas, surti com surti la pel·lícula, el productor David Matamoros va agrair a l’Ajuntament de l’Escala les facilitats per a poder rodar en un marc temporal gairebé vacacional com és el mes de maig-juny, i que dels 3 milions de pressupost que ha costat fer la pel·lícula, com a mínim 2 es calcula que repercuteixen directament en les comarques gironines, a més de prestigi i promoció turística. Molt curiosament aquesta promoció turística que podria tenir l’Escala recorda bastant al que va poder aportar a finals dels anys 50 Un vaso de Whisky, uns temps en que matrícules de tot arreu arribaven a l’Escala, també els bikinis, i conjuntament el consum, que va fer canviar la manera de guanyar-se la vida dels habitants escalencs, arraconant la pesca per a dedicar-se al turisme. Curiosament també, en aquell cas, l’Hotel Empúries també hi tenia un pes especial, i qui sap si a partir dels propers anys allò que diuen els que es dediquen al turisme “fer l’agost” es convertirà en quelcom més. En tot cas, primer haurem de fer un Menú degustació.

2 comentarios:

  1. Recordo perfectament el rodatge de les pel.lícules : Sea Fury, Un vaso de Whisky, La noche de las gaviotas... i altres enregistraments de TV3. (In clús amb algun d'ells hi participaven els meus fills i jo mateix. En tinc còpia de les tres pel.lícules. A més amés en vaig fer uns quants articles a la revista local l'Escalenc on s'expliquen anècdotes viscudes.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Jordi, per les teves paraules he de reconèixer que ets un privilegiat, i no sols per haver participat en aquestes pel·lícules com a extra sino pel fet de guardar dins teu una pila d'anècdotes de les quals jo, als meus 27 anys, només en puc ser espectador encuriosit pel tema.
      Els teus artícles me'ls he llegit, ja que, per sort, guardem a casa gairebé tots els números de L'Escalenc, i he de dir que m'han servit moltíssim.

      Eliminar