[Crítica] DEFENSA LA TEVA VIDA - Fight for your life, 1977


-DIRECTOR: Robert A. Endelson
-GUIÓ: Straw Weisman
-ANY: 1977
-DURACIÓN: 82 min.
-PAÍS: EUA
-MÚSICA: Jeff Slevin
-FOTOGRAFIA: Lloyd Freidus
-REPARTIMENT: William Sanderson, Robert Judd, Catherine Peppers, Lela Small, Yvonne Ross,Reggie Rock Bythewood, Ramon Saunders








A qui li digui que Defensa la teva vida (Fight for your life, 1977) és una pel·lícula per a negres, segur que m'acusa de qualsevol cosa poc afalagadora. Però així és, el cinema Blaxploitation va ser un cinema molt popular als anys 70, un cinema que va buscar la manera de satisfer un públic poc comú a les sales de cinema com era l'afroamericà, habitualment mostrat al món del cinema com a subjecte discriminat dins una esfera social liderada per un home blanc. Diguem que, les Blaxploitations es tractaven d'una mena de rebel·lia alhora que reivindicació social i cultural, reflectint en les seves històries els tòpics, però alhora realitat social i existencial dels ciutadans afroamericans que encara es consideraven com "de segona" per aquells temps. S'hi explicaven històries situades habitualment en barris pobres, plenes de famílies humils que barallen per sobreviure en territoris controlats per les màfies, la delinqüència, la droga, i en si tot allò sol haver-hi als barris marginats. Els gèneres cinematogràfics que acollien aquestes pel·lícules n'hi havia de tota mena, des del cinema de terror fins a la comèdia.

Un dels elements més interessants de les Blaxploitation eren les curioses relacions racials entre els ciutadans americans, mostrant-se als negres sota el segell "black power", és a dir, que els negres responien al racisme blanc donant joc als estereotips habituals tant dels ciutadans blancs com dels negres, però, i aquí hi ha la gràcia d'aquest cinema, representats d'una manera heroica per part dels negres i d'inferioritat física-intel·lectual-sexual-etc. dels blancs. Per tant, és un cinema racista en tota regla, segurament més venjatiu que amb mala fe, però segregador al cap i a la fi. Així és Defensa la teva vida, un dels clàssics de les Blaxploitations de l'època, i un dels exemples clars de cinema políticament incorrecte.

La pel·lícula és una Home Invasion en tota regla, dirigida per Robert A. Endelson en 1977 en el que va ser la seva opera prima (i única pel·lícula de la seva carrera). Tracta sobre uns delinqüents que escapen de la policia quan aquests els traslladaven a una altra presó de més seguretat, uns delinqüents que són un home blanc, un mexicà i un asiàtic –una cosa gens gratuïta-. Pel camí, fugint de la policia, els delinqüents s'acabaran ocultant dins la casa d'una humil família de raça negra composta per un pastor, la seva dona, la seva filla, el seu fill petit, i l'àvia que està asseguda en cadira de rodes.

Defensa la teva vida se la pot relacionar amb el cinema Rape&Revenge, però sense ser-ho exactament malgrat mostrar-se una brutal violació. Igualment, és un film que mostra com a tesi el mateix concepte que aquest subgènere, com és el de l'ull per ull, dent per dent, és a dir, al dret de venjar-se al mateix preu de com s'ha estat atacat, i quant a això la pel·lícula és pura dinamita. Avui dia encara segueix prohibida a diferents països, un detall que evidencia que malgrat els gairebé quaranta anys transcorreguts ja des de la seva estrena en cinemes, la seva salut és envejable quant a violència, explicit, i desvergonyiment a l'hora de mostrar una quantitat de detalls racials continus completament sorprenents i impensables de veure avui dia, convertint-la així en un film de culte per als més neòfits.

Des d'aquí animo tots els que estiguin curats d'espants que la vegin. És una pel·lícula petita de baix pressupost, que considero que encara avui es deixa veure bàsicament perquè és un clar exemple de valentia i poc temor a la censura. Qui la vegi per primera vegada es trobarà davant un flux continu de vexacions, pallisses, amenaces, tortures psicològiques, violacions, morts, etc., que realitzen els delinqüents a la pobra família de negres, tals com es poden veure a altres pel·lícules de l'època com a Trampa per a un violador (Ruggero Deodato, 1980), però a diferència d'aquesta, existeix -a més de les referències racials- un interessant tram final que convida a reflexionar sobre la justícia i el dret a ajusticiar.

D'altra banda, voldria destacar que, igual que la pel·lícula de Ruggero Deodato, a Defensa la teva vida també hi ha un carismàtic assassí, en aquest cas anomenat Jessie Lee Kane (William Sanderson) que és un clar exemple de persona amb complex d'inferioritat, però que amb la pistola a la mà és un dels fills de puta més grans que el cinema ens ha regalat. I sí, heu llegit bé, William Sanderson, més conegut per ser el creador de joguines robots (JF Sebastian) a la pel·lícula de culte Blade Runner (1982), també com Joe Monday a El último hombre (1996), o com Norman Blane a la sèrie The Twilight Zone (1988-89). Curiosament, Defensa la teva vida va ser la seva primera pel·lícula, i poso la mà al foc que interpretant el paper més extremat de tota la seva carrera.


-EL MILLOR: La seva radicalitat tant conceptual com a gràfica. També em quedo amb el final, per intentar allunyar-se una mica dels convencionalismes d'aquest tipus de pel·lícules i convidar l'espectador a reflexionar sobre les preguntes i les respostes de la pel·lícula.

EL PITJOR: L'esquelet del guió és simple, per la qual cosa probablement el tram mitjà de la pel·lícula -basat en les simples i contínues vexacions- pugui semblar avorrit per la repetició d'esquemes. 


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris