[Crítica] Mundo Caníbal (Ultimo mondo cannibale) - Ruggero Deodato, 1977


-ANY: 1977
-DURACIÓ: 92 min.
-PAÍS: Itàlia
-DIRECTOR: Ruggero Deodato
-GUIÓ: Tito Carpi (Història: Renzo Genta, Gianfranco Clerici)
-MÚSICA: Ubaldo Continiello
-FOTOGRAFIA: Marcello Masciocchi
-REPARTIMENT: Massimo Foschi, Me Me Lai, Ivan Rassimov, Sheik Razak Shikur, Judy Rosly,Suleiman, Shamsi
-PRODUCTORA: Erre Cinematograsica S.r.l.






Tres anys abans que Ruggero Deodato cuinés la seva pel·lícula més emblemàtica, Holocaust Caníbal, es va veure embolicat de casualitat en una producció també pertanyent al subgènere de caníbals titulada Mundo Caníbal (Ultimo mondo cannibale, 1977). Aquesta pel·lícula, potser menys popular que altres obres del subgènere, però no menys interessant, va sorgir precisament després de l'èxit del film de culte d'Umberto Lenzi rodat cinc anys abans (1972) titulat El país del sexe salvatge (Il paese del sesso salvaggio, 1972), concebent-se com una seqüela directa. Aleshores, Deodato, malgrat haver dirigit ja altres obres, seguia sent un novell a la indústria a diferència del llarg recorregut que ja tenia Lenzi, per la qual cosa fa sospitar que el fet que aquest últim no participés en la seqüela pogués ser per motius econòmics, però qui ho sap. En tot cas, Ruggero Deodato va debutar amb Mundo Caníbal al cinema de terror, amb no menys fortuna que el seu predecessor.


La pel·lícula segueix els esquemes habituals del mondo, tals com el fet que un grapat de joves s'endinsen a la selva amazònica (aquesta vegada a la selva de Manila, però això és el menys important), s'hi perden, i una tribu d'indígenes nadius els farà la vida impossible. Pel que fa a això, Mundo Caníbal no destaca per la seva originalitat. En tot cas sí que és interessant de veure com Deodato aporta un estil fresc a la direcció a través d'alguns plans realment ben treballats, així com concebre la selva i els seus perills naturals com un personatge més de la trama. La veritat és que s'agraeix la bona feina de fotografia emprada per Marcello Masciocchi, també pel que fa a rodatge d'escenes amb animals, que són abundants i es nota que no han estat preses d'un documental qualsevol, cosa que encara que sembli mentida pel·lícules com La muntanya del déu caníbal (La Montagna Del Dio Cannibale, 1978) sí que van fer sense cap mena de vergonya.


La pel·lícula està dividida en dues parts força diferenciades. Una primera acull la recerca dels protagonistes a la seva companya, suposadament perduda a la selva, fins que un (Massimo Foschi) acaba sent capturat per la tribu d'indígenes, sent torturat, humiliat, vexat, i fins i tot venerat per ser suposadament va sopar de la tribu. Una segona part, amb més ritme, però massa dilatada, consisteix en la fugida del protagonista juntament amb una dona caníbal (Me Me Lai) que suposadament reté perquè el guiï fins on es troba l'avió amb què va arribar a la selva. Sens dubte aquesta darrera part, basat en un tour de force la mar d'entretingut, és la que explota tot el potencial gore de la pel·lícula, alhora que regala a l'espectador una bonica fotografia de paratges idíl·lics de la selva de Manila.

Pel que fa a la contundència de la pel·lícula, Mundo Caníbal està perfectament en la línia d'altres films del mateix tipus. En cap moment no es preocupa per suavitzar certes escenes, i moments com el de les formigues, o simplement el "festí" de carn final, són un exemple de tenir poques manies. Tampoc n'hi ha a l'hora de mostrar les matances reals d'animals que eren tan habituals al cinema de caníbals italià, aquesta vegada tocant-lo a un cocodril a més d'una anaconda i diferents aus.

Ja resumint, Mundo Caníbal és una pel·lícula que pretén explicar a l'espectador com en un entorn natural –i per tant salvatge–, només impera el salvatgisme. És a dir, adaptar-se a l'entorn o morir, i això és el que el personatge interpretat per un brillant Massimo Foschi va experimentant al llarg de la trama, com és la seva deshumanització, que cristal·litza a partir del moment que decideix violar una indígena. Els sentiments, la tolerància, el respecte... tot es perd quan el que de veritat importa és sobreviure, menjar i beure aigua, arribant fins i tot a ser borrosa la línia que separa els teòricament bons dels dolents. Però, diguem que, la cosa no va exactament de bons o dolents, sinó de forts i febles, de menjar o ser menjat, i d'aquí que Deodato s'obsessioni a retratar la selva com un personatge més de la trama, ja que és clar instigador de la deshumanització dels personatges.

L'altre personatge destacable és Me Me Lai, la mítica actriu d'origen brimà que va participar en nombroses pel·lícules del subgènere al llarg dels setanta, tals com la present Mundo Caníbal i El país del sexe salvatge, a més de participar també el 1980 de nou al costat d'Umberto Lenzi a la indigerible Comidos Vivos! (Mangiati vivi!, 1980). Ara el 2015, ja convertida com una de les poques icones vives que representen aquest tipus de cinema, s'ha vist involucrada en un documental titulat Eaten Alive! The Rise and fall of the italian cannibal Film, un documental que pretén revelar les claus de l'èxit d'aquest cinema a Itàlia així com la seva desaparició als anys 90, i que per si no n'hi hagués prou visitarà el Festival de Sitges a presentar la pel·lícula.  

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris