[Crítica] La Casa del Terror (Don't Go in the House) - Joseph Ellison, 1979


-ANY: 1979
-DIRECTOR: Joseph Ellison
-GUIÓ: Joseph Ellison, Ellen Hammill, Joe Masefield
-DURACIÓ: 82 min.
-PAÍS EUA
-MÚSICA: Richard Einhorn
-FOTOGRAFIA: Oliver Wood
-REPARTIMENT: Dan Grimaldi, Darcy Shean, Robert Osth, Ruth Dardick, Charles Bonet, Bill Ricci,Dennis Hunt, John Hedberg, Johanna Brushay
-PRODUCTORA: Turbine Films Inc.







De tant en tant val la pena fer la mirada enrere i recuperar algun dels títols que pel motiu que fos van deixar la seva empremta en el gènere. Recentment, vaig recuperar La Casa del Terror, gràcies a la nova edició en DVD de la distribuïdora La Casa del Cine, una edició bàsica que aporta un nou màster digitalitzat que garanteix una bona qualitat d'imatge, malgrat que es tracta d'un muntatge censurat al qual li falten 3 minuts de pel·lícula. Una pena. En tot cas, un film amb la polèmica que va tenir al seu dia com el present, mereix el seu moment de glòria en aquest bloc.

La Casa del Terror, titulada originalment Don't Go in the House, és una pel·lícula de 1979 que tracta sobre un assassí en sèrie que segresta dones atractives per després cremar-les vives a casa seva. Més enllà de l'aparent i repetitiu -argumentalment parlant- slasher, La Casa del Terror és una pel·lícula que aporta un punt de vista original a l'origen de la psicopatia, enfundant-li un possible origen paranormal al qual tantes i tantes vegades ha servit per justificar els actes dels assassins en sèrie a l'slasher dels 80, com són "les veus" que diuen sentir i que els empeny a matar. Més enllà d'aquest detall, el film en qüestió és un slasher poc comú en què un assassí en sèrie és el protagonista, molt a la línia de la immediata Maniac (1980), de la qual comparteixen moltes semblances en la història. Temes com l'agorafòbia i la solitud, els complexos d'inferioritat, així com el drama i les conseqüències dels abusos d'una mare al seu fill, són temes centrals en una obra que es preocupa a desgranar una psique aberrada com la del protagonista assassí, i no tant per recrear-se en un extens bodycount ple d'escenes sagnants.

La pel·lícula està escrita i dirigida per un tal Joseph Ellison, i té com a protagonista assassí l'actor Dan Grimaldi (Patsy Parisi a Los Soprano), en què va ser per a tots dos la seva primera pel·lícula. Molt lluny de ser un desastre, a La Casa del Terror hi ha com a lloc d'atenció una casa que recrea un submón ple d'escales i habitacions, i que no sé si és a consciència o què, però les fallades de raccord al muntatge aconsegueixen fer de la casa un lloc sense sortida, impossible de fer situar l'espectador, probablement com la mateixa psique de l'assassí. Una psique que a més empeny l'assassí a tenir visions terrorífiques sobre la veritat que l'envolta, i que juntament amb uns efectes de so justos i molt precisos, avui dia encara aconsegueixen fer el seu efecte aterridor. També cal destacar les veus d'origen desconegut que sent l'assassí i l'empenyen a actuar, així com de la presència controladora i imperativa de la mare, que no és més que un cos putrefacte assegut al sofà de menjador. Tot en conjunt, la casa és un submón ideal per a un psicòpata, en què es genera un clima de bogeria i sordidesa.

El pitjor de la pel·lícula és sens dubte el seu ritme narratiu, cosa que jo sempre acostumo a donar-li molta importància. Amb un inici prometedor i altament violent (ullet amb aquesta primera mort que va causar tanta controvèrsia al seu moment i li va costar al film fins a 3 minuts de censura), a poc a poc es va desinflant el suflé per entrar en un terreny de lluita personal de l'assassí per poder aturar les morts i corregir allò que ell considera defectuós de la seva conducta, recorrent el protagonista fins i tot a un capellà. Sens dubte aquest tram decau molt i es converteix en avorrit, no tant pel fet que desapareguin els assassinats, sinó perquè aquesta lluita tipus yin-yang no està ben anivellada, diguem-li, per les forces del bé, i no aconsegueix la pel·lícula una força dramàtica potent. Tampoc hi ajuda un Dan Grimaldi que com a actor encara estava molt verd. Després la violència torna al seu nivell inicial arribant a un final molt meritori i completament malaltís, i a més es desvetlla el tràgic acte infantil que va desencadenar els posteriors abusos per part de la mare.

La Casa del Terror és una pel·lícula que mereix ser recuperada i reconsiderada per molts, i ara és un bon moment a causa de la seva recent edició en DVD malgrat els seus 3 minuts de censura. Una obra sobre la psique d'un assassí en sèrie i no tant un slasher, on un drama personal desemboca en una espiral de demència i mort on la brutalitat agafa cotes altíssimes, tot localitzat en una vella casa aïllada que representa el caos que pateix una ment aberrada. A més, aquest possible origen paranormal que indueix el psicòpata a assassinar és un detall interessant, i no negaré que inquieta.  

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris