[Crítica] Barcelona 92 - Ferran Ureña, 2015


-DIRECTOR: Ferran Ureña
-GUIÓ: Ferran Ureña
-ANY: 2015
-PAÍS: Catalunya
-MÚSICA: Varios
-FOTOGRAFIA: Maggie Genovese
-REPARTIMENT: José Luis Estudillo, Rafa Delacroix, Brian Gallardo, Jaume Najarro, Pep Gómez, Sonia Homar, Eric Zarauza, Clara Trevejo, Rocío Arbona, Mar Soler, Xavier Serrat,Claudia Martínez
-PRODUCTORA: Vox Produccions







Quatre anys d'expectació del públic són els que ha desfermat un jove realitzador barceloní anomenat Ferran Ureña amb la seva òpera prima, titulada Barcelona 92. Aquesta és una pel·lícula d'ínfim pressupost que pretén donar vida a la situació dels barris més marginals de la Barcelona post olímpica, que vivien completament descuidats des de les institucions i que van veure créixer-hi una joventut cada vegada més atreta per la violència.

Amb pressupost zero, i rodada en quatre llargs anys, Barcelona 92 és una pel·lícula que navega entre el cinema verité, el documental, i el cinema kinki, per elaborar una història costumista sobre la vida dels joves violents de principis dels anys noranta que van estar a les grades d'animació del Barça i de l'Espanyol. És, Barcelona 92, una pel·lícula que no explica res especialment rellevant, però que en el seu discurs, explicat a través de quatre capítols, s'hi narren situacions protagonitzades per joves amb la intenció d'oferir a l'espectador una sèrie de detalls propis d'aquella etapa: detalls com la introducció de la pluralitat política a la grada blaugrana de Boixos Nois i les seves conseqüències, la passió per una escena musical en auge, les traïcions entre grups ultres, les baralles freqüents a determinats barris, l'estètica pròpia de l'època, o la consciència d'uns subjectes que viuen un model de vida que mai no voldrien per als seus fills, entre molts altres detalls. Tot això decorat amb una estètica escenogràfica molt aconseguida, carregada d'articles de premsa de l'època, vestuari, banderes, i fins i tot escenografia de fa 25 anys, que per tractar-se d'una pel·lícula de pressupost zero demostra haver tingut un exercici neòfit brutal des de producció. El resultat en conjunt demostra que és una pel·lícula amb acabat professional i amb detalls plausibles, però molt al meu entendre crec que Barcelona 92 ​​no acaba de funcionar del tot, i el retrat costumista acaba fregant el banal.

La idea i el treball de producció de la pel·lícula vull insistir que em sembla molt bo, però no ho és la seva execució. Ureña demostra que s'ha nodrit de cinefília i que sap en tot moment el que fa darrere de la càmera, dotant les imatges d'un estil documental a través de plans duradors i estàtics que narren situacions casuals que són més o menys inconnexes entre elles, però que acaben sent ordenades a través d'un muntatge paral·lel que unifica el conjunt, motiu pel qual inicialment dóna la sensació a l'espectador d'un cert "caos" narratiu. Aquests fragments tenen com a objectiu oferir a l'espectador un exercici d'abstracció de detalls -diguem-li "històrics"- propis del fals documental. De totes maneres, Barcelona 92 ​​no oblida la seva part dramàtica i de ficció i aporta detalls que s'agraeixen i que alguns més cinèfils detectaran, com és aquest inici i final amb el programa de ràdio de "Radio Escaqueo", propi de la pel·lícula The Warriors (o de The Fog de John Carpenter, és el mateix), que mola i a més aporta un toc intimista i underground a la proposta -i sense oblidar també l'escena de la pallissa a un gitano propi de La taronja mecànica-. Ferran Ureña demostra que amb 4 duros es pot aconseguir donar vida a una idea i tenir un resultat completament professional.


D'aquesta manera, Barcelona 92 ​​posseeix una història explicada en atzucacs, pels seus molts implicats protagonistes, però sempre sense pedanteria ni discurs moral, amb gent que té una cervesa a la mà i fa vida al carrer i que suposadament va viure de front la realitat que li envoltava, i davant d'això, crec que la idea és collonuda. Però no serveix de res quan el conjunt de la narració no aconsegueix sostenir un ritme que mantingui atent a l'espectador, un senyal que alguna cosa falla, i en concret penso que hi ha 3 punts clau que expliquen el desastre: D'una banda, a parer meu, la pel·lícula acumula un repartiment de personatges excessiu que impedeix implicar-nos en cap, i això sense explicar que alguns personatges apareixen i desapareixen de la història gairebé sense justificació. També hi ha a la pel·lícula massa escenes sense interès, amb converses entre personatges que no aporten aquests detalls suposadament documentals que haurien de donar múscul al discurs de la pel·lícula, a més d'altres que només serveixen per despistar l'espectador de la trama principal. I finalment hi ha alguns personatges (com els de Brigadas Blanquiazules) potser massa estereotipats, a més de molts altres mancats de qualsevol carisma. Tot això acaba fent mal a Barcelona 92, fa desconnectar el públic, i aquest només connecta amb escenes d'humor puntuals i amb la pornografia, que no són més que aquestes escenes de baralles o macarrisme (o aquest personatge al més pur estil John Cobra de Brigadas), que precisament haurien de ser el més secundari de la pel·lícula.

Em dol dir-ho, però Barcelona 92 ​​és una pel·lícula fallida. Amb els llums, però també ombres. Crec que el més apropiat que podria fer el director és intentar fer un nou muntatge i intentar donar una mica més de coherència al fil conductor de la trama principal, que tracta sobre un apunyalament entre ultras i les seves conseqüències posteriors, i així retallar diferents escenes poc substancioses per al conjunt del relat documental. Escenes com les de la rata no aporten absolutament res, més enllà de la presència femenina de Marina, una de les dues skingirls de la pel·lícula (la xoni de Brigadas no compta). A més, per tal de reforçar aquest rerefons documental que posseeix (o vol posseir) Barcelona 92, estaria bé aportar més imatges d'arxiu que connectin amb el relat de la pel·lícula, tal com passa a l'inici i que tant s'agraeix per situar l'espectador. D'aquesta manera el públic potser connectaria més amb la pel·lícula, simplement perquè ajudaria el seu exercici per detectar aquests detalls documentals que posseeix el guió, i tot seria més còmode, dinàmic, enriquidor i visualment atractiu. I no voldria oblidar-me també de la música, que demana un replantejament a la Banda Sonora, més que res perquè escasseja la seva presència i quan apareix fa la sensació d'una cosa forçada... alguna cosa falla.

En tot cas, Barcelona 92 ​​té bones intencions i mereix ser vista, ni que sigui per aquells seguidors de l'escena ultra i skinhead catalana. Una pel·lícula que parla sobre aquesta Barcelona underground, la que va viure marginada als barris més empobrits donant aire a les tribus urbanes i a la violència, i que es va escenificar a través del futbol. És també, Barceona 92, un exercici de recol·lecta impressionant de material de l'època, en exposar tota mena de vestuari de fa 25 anys, escenografia, pòsters, banderes, retallades de premsa, etc., que demostren una prèvia, profunda i correcta documentació (o no..., molaria obrir debat) dels seus responsables. I què cal dir del meravellós pòster de la pel·lícula... És tot, al capdavall, un discurs sobre les històries d'ahir, avui explicades.  


Publica un comentari a l'entrada

2 Comentaris

  1. Hola! donde podemos conseguir la película? Está online en alguna plataforma?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Creo que ya estaba disponible. Te recomiendo que envies un mensaje privado preguntando a la página de facebook oficial.

      Elimina